Una mica de debat??

L’ambient de debat dels darrers dies es presta a discutir.

Però em sembla que és previsible que no coincidim en l’intenció de vot – som diversos, gent – i com que mai ens hem enfrontat (és molt incòmode, i no és cosa de començar ara), i aviat serà jornada de reflexió, i no voldria tenir efectes retardats i provocar una hecatombe a les urnes, doncs us proposo una tertúlia política, però poc.

Perqué no parlem de les formes, deixant de banda aquest cop el contingut i els protagonistes?

Us proposo unes quantes preguntes:

*** Quins son els arguments que determinen les decisions del vot?
*** Ens hem llegit els programes el.lectorals?
*** Triem candidats o triem equips?
*** Coneixem tots els candidats possibles?
*** Estan prou preparats els potencials governants?
*** Quines característiques exigim a un candidat per atorgar-li la nostra confiança?
*** Qué critiquem d’un candidat: el que diu, cóm ho diu, o amb quina cara?
*** Volem carisma, o gestió?
*** Coneixem la diversitat de les propostes dels candidats?
*** Hi ha grans diferències entre els partits? Hi ha rerefons polític a les diferències?
*** Qué esperem dels governants?
*** Quin slogan proposarieu per a la campanya electoral de la vostre opció política?

de guions i improvisacions

Article 8 de la Constitució:

Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Fa temps que no llegeixo res a la premsa de l’exèrcit espanyol -excepte les seves intervencions en països llunyans per raons que no entenc si em miro l’article de la Constitució de més amunt- cosa que deu ser una bona notícia. Sembla que la sobirania i independència d’Espanya –aspectes econòmics a part- no deu presentar problemes i que no cal defensar la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

Quin temps tan plàcid aquest en què l’exèrcit és absent del nostre pensament o si hi pensem és per situar-lo lluny de casa. Ara només queda ben present l’Església com un dels antics poders fàctics de tota la vida, i imagino que per molts anys.

És ben curiós un exèrcit que té com a cap suprem el rei però que al mateix temps depèn del ministre de Defensa. Un exèrcit que s’ha professionalitzat i en què han trobat feina una gran quantitat de soldats nascuts fora del territori espanyol i en què hem de suposar, a no ser que els hagin reprogramat, que bona part dels seus efectius no tenen excessiu interès en sobiranies, integritats territorial o ordenaments constitucionals. Un exèrcit en què la majoria dels seus membres deuen aspirar, com qualsevol espanyol, a cobrar a final de mes, a no tenir massa problemes amb les exigències de la feina, a ser una persona normal en un estat normal.

Què fan els membres de l’exèrcit en temps de pau? Què opinen de la seva vida i de la finalitat de la seva professió? Desitgen que els supòsits que contempla la Constitució per tal que puguin actuar es materialitzin? No ho sé, ningú no en parla, tot i que de tant en tant algú de la vella escola, que es deu avorrir a causa de la inactivitat, fa alguna interessant insinuació, com el general Mena, que acaba de publicar Los militares. Los límites del silencio, on proposa, per exemple, ideas que propicien la regeneración democràtica. Esperem que entre les idees i els fets hi hagi una frontera insalvable i que qualsevol regeneració democràtica sigui cosa dels mateixos demòcrates.

Sempre m’ha semblat que l’existència dels exèrcits és una mostra del fracàs de la humanitat per entendre’s, de la mateixa manera que ho és l’existència de fronteres, però, en un pla més proper, encara em sembla pitjor que els membres de l’exèrcit tingui iniciatives pròpies més enllà de la seva vida com a ciutadans i que arribin a interpretar les Constitucions amb més rigor que els representants elegits pels vots dels ciutadans, cosa que a Espanya ha passat amb força freqüència.

Si de sobte, d’una manera insistent, sense vacil·lacions, algun territori d’Espanya decidís fer el mateix que Kosovo, prendrien la iniciativa els militars? Ho dubto, ara no caldria, els polítics ja s'encarregarien d'assenyalar-los els objectius.

Una de paràboles

Mirant de connectar, tangencialment, temes suggerits a les dues darreres tertúlies.

"Escolteu: un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una altra part caigué en terreny rocós, on hi havia poca terra. La planta va néixer de seguida, ja que la terra era poc fonda, però, com que no tenia arrels, quan sortí el sol, la recremà. Una part caigué entre els cards, però els cards, en créixer, l'ofegaren i no donà fruit. Una part, finalment, caigué en terra bona, on pujà i cresqué fins que donà fruit, i arribà a donar trenta, seixanta i cent per un." I, afegia: " Qui tingui orelles per a sentir-hi, que ho senti." Mateu 4: 1-9

Tres qüestions que em vénen al cap per a, sobretot, els qui sou ensenyants, mestres, pedagogs, però podem generaliztar-ho més:

1) De debò que la llavor només creix en "terra bona"?
2) Tant si és així, com si no ho és, què us dona més satisfacció, treballar en "terra bona" o "entre els cards"?
3) Més enllà de l'obligació i el sou, val la pena treballar-se el terreny "rocós" i "arran del camí", o dediquem els nostres esforços i recursos a les plantes que donaran fruit, fins a "cent per un"?

Qui tingui opinió, que opini!

extremunció (entre el cel i la terra)

No crec que en cap època de la meva vida hagi estat ateu i ara menys que mai. Sempre m’ha semblat que no és pot negar allò que es desconeix si existeix o no. En tot cas, a mesura que em faig gran tinc una tendència creixent envers l’agnosticisme en un sentit ample que va més enllà dels fets físics que poden comprovar-se mitjançant mètodes científics i inclou el món de les idees i dels sentiments. La meva tendència al dubte és generalitzada i universal. Aquesta predisposició al dubte, podríem dir també a la desconfiança, no m’amoïna especialment, penso que és una característica consubstancial a la naturalesa humana i que qui no la posseeix és perquè no ha arribat a assumir la seva pròpia naturalesa o bé ens enganya.

En l’aspecte religiós no dubto que deu ser molt satisfactori, un descans per a l’esperit, creure en l’existència d’un ésser superior que ens ha creat a la seva imatge i semblança i que algun dia ens deslliurarà de qualsevol preocupació. La veritat és, però, que no és fàcil creure en un Déu que té uns atributs potser imaginables però inabastables a través dels sentits. Aquest Déu de les religions monoteistes és tan llunyà per molt que ens diguin que és a totes parts, i ha deixat tan lliures, i en alguns casos desvalgudes les seves criatures... D’acord, ja sé que ha volgut que siguin responsables dels seus propis actes i que serà al final quan decidirà qui és o no digne. Però, com és possible que un déu omniscient –i ja sé que els teòlegs en tenen la resposta- que ha fet els humans amb el seu propi alè permet que les seves criatures tinguin en tan poca mesura els atributs que en grau màxim se li atribueixen al creador. Per què permet, ell, que és tot bondat, l’existència del mal entre les seves criatures? En fi, i moltes altres coses que ja han estat sobradament dites i que han trobat resposta en alguns estudiosos del tema. Al final de tot, hem d’arribar a la conclusió que entre déu i el humans hi ha una sèrie de misteris que cal acceptar com a tals i que, de moment, són irresolubles. Al final tot es redueix a creure o no creure.

Jo no tindria res a dir, res a discutir si les coses fossin simplement així, però hi ha un aspecte que em fa dubtar seriosament de l’existència de Déu. Resulta que aquest ésser suprem, llunyà i proper a la vegada, totpoderós, immortal, omniscient, bondat infinita, rei del cel i de la terra, no es comunica directament amb la majoria dels mortals sinó que ho fa a través d’uns representants organitzats de forma jeràrquica (de la mateixa manera que al cel, que mai ha estat ni serà una democràcia) i presidits pel que podríem anomenar un virrei. Se suposo que és Déu qui tria el seu virrei i aquest, els seus ambaixadors i així successivament fins arribar al darrer dels representants oficials de la seua administració. Si aquesta organització fos únicament humana podríem admetre que tingués imperfeccions (encara que tampoc no n’hauria de tenir, i no em parleu ara de la història de la tria d’Adam i Eva), però en una organització en què el màxim responsable és triat per aquell que és perfecte, no hi pot haver imperfecció, perquè això negaria la seva pròpia perfecció. I no em resulta un contraargument admissible el d’assegurar que fins i tot l’humà més perfecte té algun defecte, perquè Déu, quan li plau i segons se sap, parla directament per la boca d’aquest humà i si no hi parla més és perquè no vol, cosa que no deixa de ser un altre misteri.

En resum, que malgrat el meus dubtes, potser estaria disposats a creure en l’existència de Déu, si no fos perquè estic convençut que el Déu que conec –que és tal com han de ser els déus- mai no podria haver triat els qui ara i al llarg de la història l’han representat oficialment, això seria contrari a la pròpia naturalesa divina. És clar que podria ser un acte de sentit de l’humor, d’humor negre, si es vol, però que se sàpiga, mai cap text sagrat seriós ni cap autoritat eclesiàstica com cal, ha gosat insinuar que l’humor és un dels atributs de Déu.

(No adjunto documentació oficial sobre les actuacions d’aquests representants divins perquè és molt fàcil d’aconseguir a través de diversos mitjans o simplement llegint la premsa diària.)



Finalment, benvolguts companys i companyes, tertulians tots, sembla que a tots nosaltres, petits déus d'aquest bloc, ens costa admetre la mort propera, però si Déu no hi ha fa més que nosaltres, aquesta tertúlia fa olor de mort. O li donem la extremunció o esperem algun miracle, perquè em sembla que ens serà difícil aconseguir la medicina apropiada. Què?

Resum del xat sobre educació

Això de reunir-se virtualment és més difícil del que sembla, tots tenim les nostres coses i val a dir que a la reunió hi vam faltar algunes persones. Els que no hi vam poder ser valorem i agraïm l’esforç dels altres assistents.

Per centrar una mica el tema, direm que havíem decidit parlar sobre l’educació, i, a través dels dos vídeos del jutge Calatayud, presents aquests dies per tota la xarxa, debatre sobre si les figures parentals (pares i educadors) hem perdut els papers davant els nostres educands.

No és un tema fàcil. Al bloc, a través dels comentaris, que us convidem a llegir, ja hi van sortir diverses opinions. Algunes d’elles, poden semblar contradictòries però no ho són tant, ja que sempre tenen algun punt en comú.

Del xat de dimecres passat en podem extreure aquestes idees, entre moltes d’altres:

- Com més anys portem dins el món de l’educació menys hi entenem.
- Quan pensem que podem controlar-ho tot, en realitat el que estem expressant és un sentiment de vanitat.
- Un dels factors del procés educatiu, podria ser l’atzar.
- Tots sabem què està passant, o ho intuïm, però no hi ha ningú que en realitat es dediqui a fer el que s’ha de fer.
- La pregunta important, però, seria precisament: què s’ha de fer?
- I seguidament ens diem: i qui ho ha de fer?

Es cita Cardús – sociòleg que ha escrit força sobre educació- quan diu- encertadament- que tot allò que sona a coacció, avui en dia està mal vist. El que sona a tallar les ales o a censurar actes no desitjats, avui en dia la societat ho contempla com un fet improcedent, malgrat tot, educar és precisament tallar les ales i censurar allò que creguem – si realment ho creiem- que no està bé o que podria acabar perjudicant algú, probablement, el mateix educand.

Dels quatre tertulians que van participar al xat, hi ha tres professors i una metgessa. Tres tenen, almenys, un fill, per tant, hi ha qui educa des de dins les aules i també des de casa. Les tres persones que eduquen des de l’aula estan d’acord en què hi ha massa experts en el tema, però que tot el que diuen acaba no portant enlloc. O sigui, que hi ha molta teoria i poc trepitjar les aules, perquè alguns dels que aporten solucions solen ser teòrics de despatx. La cosa canviaria si tots aquests experts de despatx entressin a les aules, no per observar, sinó per treballar de veritat. Aquesta és una percepció que tots tenim, de vegades.

Tots quatre estan d’acord en què hi ha un paternalisme excessiu envers els nostres nens i nenes i també s’apunta un altre tema: intentem tractar els nens i nenes com si fossin adults, com si tinguessin la capacitat d’entendre com els adults. Jo afegiria: els nens i nenes, en alguns temes, entenen molt més que els adults... o de molt diferent manera. Cal teniren compte, també, aquest aspecte, quan es tracta amb ells.

Algú expressa una idea comuna: entre els adults educadors i els nens per educar, hi manca una fórmula que ajudi els adults a ensenyar als nens i nenes que un dia no gaire llunyà passaran a formar part del primer grup, l’ adult.

Comença a sorgir la idea de “fracàs”. Es diu que fracassa només qui no aconsegueix l’objectiu o els objectius que s’havia proposat. Llavors, quan parlem de fracàs escolar o educatiu, podríem estar parlant d’això: hem fracassat quan no hem sabut fer que assoleixin els objectius proposats en la idea que el nen i la nena esdevindran adults-adultes o en la idea que el nen i la nena aprenguin allò que volíem que aprenguessin (encara que sigui molt discutible si el que volíem que aprenguessin era el millor o no)

Arribats en aquest punt els tertulians comencen a pensar que no se’n sortiran. (M’agradaria pensar que el que volen dir és que els costarà sortir-se’n en aquest xat!)

La mare i metgessa diu que ella no és mestra, que només és mare. I li sembla poc? És molt difícil, avui en dia, ser mare! (o pare) afirma que viu en un núvol i els altres pensen que no és cert. Que hi toca molt més que tants dels teòrics de què parlàvem...

Un dels professors parla de gestionar els elements difícils a les aules.

Val a dir que la conversa comença a derivar en temes que preocupen, però més específics: el problema, sembla, és que es parla molt d’educació, però que no tenim cap “herba remeiera”. Que a les escoles i als instituts s’ha abaixat molt el llistó, considerant, però, que no s’està dient que “abans” era millor, sinó que les circumstàncies actuals són molt diferents i que és molt més difícil posar límits ara que “abans” perquè no hi ha unes normes educatives que puguem seguir o bé les que tenim, de vegades resulten borroses.

La conclusió és que hi ha tantíssima confusió que barregem conceptes, que a tots ens preocupa molt el tema però no sabem com posar-nos-hi, que tots parlem per l’experiència personal que tenim, barrejada amb la informació de què disposem. Que tenim molta informació però no la podem gestionar, que tenim massa factors que es creuen.

El xat podria haver donat molt més de si, però el temps de cadascú és el que és i hem de suposar que, com a mínim, se n’ha parlat i s’ha reflexionat sobre el tema, això sol ja és bo... al menys per als membres i simpatitzants de la tertúlia.

imatge:http://jmontiel.blogspot.es/img/Educacion.jpg

Xatertúlia: Educació. hem perdut els papers?

Dimecres 14 de novembre, a 2/4 d'onze de la nit farem una nova "xatertúlia", via messenger, per parlar una mica més del tema del post anterior (Educació: hem perdut els papers?).

A més dels tertulians habituals, si voleu, podeu afegir-vos. A baix us fem cinc cèntims de com proposem facilitar que la conversa sigui una mica endreçada, per que tothom pugui parlar i llegir comodament.

Per escriure, cada tertulià fa servir el color que té assignat al bloc. Als convidats que no siguin tertulians habituals els podem assignar un color propi, al començament.

El tema el centrarà inicialment la persona que el va proposar i redactar.

A partir d’aquí, intentem parlar un cop cadascú; no cal que sigui rígid però així assegurem que tots hi diem la nostra. Xatejant, tot sovint es creuen les converses, i alguna gent xerra més que altres, que no tenen prou velocitat teclejant i no tenen prou temps d’expressar-se. Aixó és difícil d’evitar, però hi ha algunes coses que poden ajudar:

• Llegir abans d’escriure


• Respectar una mica les pauses per deixar espai a altres respostes


• Cedir-nos la paraula l’un a l’altre. Per exemple : “XXX, tú qué en penses??”


• Demanar la paraula “voldria dir una cosa” o “puc parlar jo ara?” abans d’escriure una opinió llarga.


• Demanar temps per acabar de dir el que voliem: “un moment, no he acabat”


• Anunciar que ja hem acabat de dir el que voliem dir “ja estic, es el vostre torn”.

Si fallen aquests sistemes d’automoderació, i la conversa resulta un garbuix i un caos, llavors algú podrà moderar.

Si algú té un comportament molt agressiu i molt molest per la resta - no volem dir que parli amb passió o que discrepi de l'opinió general, ens referim a algú que obertament intenti molestar i interferir o sabotejar la tertúlia, el moderador el podrà avisar, demanar-li un canvi d'actitud o , fins i tot (esperem que no calgui mai) podria excloure’l de la conversa.

Si voleu participar, només necessiteu una adreça de messenger, i convidar com a contacte a trestulia (a)hotmail.com. Un cop comencem, dimecres 14 de novembre a partir de 2/4 d'onze, us convidarem a unir-vos a la tertúlia .

Educació: hem perdut els papers?

Els tertulians hem vist aquests dos videos i hem decidit penjar-los. Corresponen a una conferència dins un debat sobre educació del jutge Emilio Calatayud, del jutjat de menors de Granada. Entre altres coses, el jutge es pregunta:

- Hem perdut els papers?

Bé, escolteu-lo vosaltres mateixos - i sisplau, tingueu la paciència de veure'ls tots dos videos seguits i sencers. Ens agradaria molt comentar-los amb vosaltres, saber què n'opinem tots plegats. Hi ha molts aspectes de debat en el que diu el jutge, i en general ens sembla que planteja bons temes de reflexió. Hi esteu tots convidats, doncs. Qui vol començar?

Primera part:

...i segona part.

Metatertúlia

Després d'uns mesos d'inactivitat els actuals membres de La tertúlia hem decidit que intentarem revifar aquest bloc, perquè a tots ens sembla que s'ho mereix.

Reunits ahir nit – virtualment, que per això tenim les eines que tenim- vam decidir que el primer tema tertulià podia ser, precisament, parlar de la tertúlia. O sigui, fer una metatertúlia o reflexió sobre la mateixa tertúlia.

Analitzem:

- Què és, una tertúlia?
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana (Albertí), una tertúlia és una reunió de persones que s'apleguen habitualment per conversar.

- Quin sentit té, fer una tertúlia?
És evident que per als mateixos tertulians, en té molt. Aprendre els uns dels altres i passar una estona agradable conversant sobre temes que a tots ens interessen. Enriquidor al mateix temps que agradable.

- És interessant? Divertit? Profitós? Per qui?
Per tots els tertulians.

- Els components d'una tertúlia parlen, debaten, escriuen per a ells mateixos o tot el que diuen va destinat a un públic determinat o indeterminat?
En els seus orígens, potser les tertúlies eren per als propis tertulians i prou. Actualment tots estem farts de sentir tertúlies a la ràdio (totes les emissores tenen la seva pròpia tertúlia, gairebé a la mateixa hora, hi ha tertúlies de matins, de migdies i de nits) i també ens han acostumat a veure tertúlies per la tele, de vegades amb altres noms, però tertúlies cal cap i a la fi, on molts cops sembla que el que menys importa és el tema i el que més importa és "qui té raó". No és a aquest tipus de tertúlia al que ens agradaria arribar (em sembla que encara que aquí estigui dient quelcom que penso jo, suposo que tots pensem el mateix, en aquest punt, això no ho anava a posar al post) sinó a l'altre, al de l'origen: parlar i debatre, fins i tot discutir, sobre temes que ens interessen a tots, per passar una bona estona i enriquir-nos mútuament amb les aportacions de cadascú.

- És el mateix parlar en una tertúlia, on sempre hi ha una certa autorepressió- que fer-ho en una conversa a dos? O - en el nostre cas- fer-ho en un bloc individual?
No, hem arribat a la conclusió que costa molt més dir el que es pensa en un bloc-tertulià conjunt, que als nostres blocs individuals, però segurament aquesta afirmació es podria matisar.

- Què és el que a hom el fa reprimir-se, com a membre d'una tertúlia? Cal, reprimir-se per ser més políticament correcte o no caldria i fóra millor deixar-se anar per alliberar-se del que bull per dins?
De la nostra conversa tertuliana no n'hem extret cap conclusió, queda per determinar aquest punt. I tants d'altres, és clar!

Tot això i molt més, eren temes que anaven sorgint de l'anàlisi i no s'acabaven de resoldre. Per sort, entre nosaltres hi ha una persona d'aquelles necessària a qualsevol grup i que s'agraeix tant que hi sigui: una persona amb el cap molt clar per a la organització i que fa això que costa tant i que consisteix a posar ordre en moments de garbuix total. Gràcies a ella ens vam reconduir una mica.

Al cap d'una estona vam concloure que a tots ens ve de gust fer un tipus de tertúlia amb bloc, obert, on s'acceptaran comentaris i es respondran . N'hi havia tres a favor que hi hagués un cert ritme perquè el bloc no es quedés ensopit, un altre que deia que s'hi ha de parlar dels temes que van sorgint i que interessen al moment i que, de fons, hi hauria els temes eterns, els que preocupen sempre i un altre que opina que com que d'obligacions ja en tenim massa, no caldria donar cap mena de ritme al bloc, senzillament, l'anirem actualitzant cada quan ens vingui bé.

Per tant, i a partir d'aquesta idea-garbuix d'aquest primer moment, declarem oberta de nou

La tertúlia i esperem que ens doneu idees al respecte.

Concretem?

Què és, per tu, una tertúlia?
Creus que hi pot haver una tertúlia-bloc?
Tens alguna altra suggerència per fer-nos?

Ja pots opinar!

Imatge:http://www.cafeteriapalace.com/Tertulia_tascabatanera%20copia.jpg

Una de polítics (I)

Ens preguntàvem, tot fent tertúlia (tertúlia a tres, o trestulia), tres tipus de qüestions respecte els polítics

** “Quan una persona comença a fer política, per què ho fa? “
**** “Qui pot/ ha de ser polític?”
****** “Perquè, un cop dins, els polítics continuen sent polítics per (gairebé) sempre més?”

Teníem les nostres pròpies històries més o menys properes, però seguíem sense acabar-ho d’entendre, tot desglossant les preguntes. Per exemple:

..quan neix un polític, ho fa...

• Per trobar una feina?
• Penseu que és per ambició?
• Potser per altruisme?
• Per sentir-se útil?
• Per afany de notorietat?
• Per sortir als cartells, a la ràdio, als diaris, a la tele?
• Per tenir un distintiu que li permeti aparcar a llocs reservats?
• Pel sentiment de gratificació que proporciona sentir que representa els altres?

...creieu que per a ser polític...

• Cal ser professional?
• Cal ser vocacional?
• Cal aportar un mínim de qualificacions?
• Caldria optar-hi mitjançant oposicions o concursos?
• Caldria formació de l’àrea a la que volen treballar?
• Caldria tenir idiomes?
• Caldria passar un psicotècnic que eliminés al menys al persones que amb poder podern ser un perill públic?
• És sà posar a fer aquesta feina a gent sense experiència o poc preparada?
• Cal ser ric?
  
  ... els polítics continuen en política...
  
  
• Molt més temps del compte?
• Per endogàmia?
• Per manca d'alternatives quan deixin el càrrec?
• Per que un cop dins l’activitat política és un modus vivendi que costa deixar?
• Per una qüestió malaltissa?
• Per que l’experiència adquirida és difícilment reemplaçable?

Queda per a properes tertúlies la discussió sobre líders polítics increïbles,

(o “Baixet i amb bigotis, un factor de risc?”)

el sentit de la vida, o no

La conversa anterior sobre les religions, és a dir, sobre els discursos de les organitzacions que pretenen explicar i ordenar el món i la vida de qui l’habita, porta necessàriament a preguntar-se individualment, i en alguns casos col·lectivament, qui som, on anem i, potser, d’on venim. Dic necessàriament, però és possible que m’equivoqui, que no ens plantegem gaire sovint o mai aquests preguntes des de cap perspectiva transcendent i que ens interessi especialment l’ara i aquí i, de tant en tant, de manera vaga, el futur relativament llunyà, a penes planificat i sempre des de la perspectiva del benestar personal d’ordre material, o, si voleu, espiritual humà, i no sé si m’explico.

Dic tot això perquè em sembla constatar que vivim en un estat d’insatisfacció més o menys permanent, que encara que les coses –la vida- ens vagi raonablement bé, mai no en tenim prou, sempre ens cal alguna cosa més. En aquest món de presses i de canvis constants sempre ens falta alguna requisit que ens permeti una dosi de tranquil·litat suficient. Quan som joves, volem ser grans; quan som grans, desitjaríem alguns anys de menys; quan tenim la companyia d’algú amb qui desitjàvem estar, necessitem una altra companyia; ens agrada descansar, però tenim una activitat constant; encara que la feina ens vagi bé, desitgem trobar-ne una altra de millor i envegem qui ens sembla que la té; tot i que pensem que escrivim passablement bé, sempre ens queda la incertesa de no crear prou interès amb allò que expressem; tenim un cotxe que ens transporta a la màxima velocitat permesa al lloc que ens interessa, però ens agrada aquell altre que té no sé sap quines prestacions que no té el nostre... En fi, cadascú se sap el motiu de les seves insatisfaccions... o no.

En resum, dedueixo que la pregunta que ens interessa més respondre no és d’on venim, qui som o on anem, sinó què volem. I el drama –no l’anomenarem tragèdia- és que amb freqüència ens és enormement difícil respondre una pregunta que no necessita, a diferència de les anteriors, gaire consulta bibliogràfica. Potser precisament el drama és que per saber què volem no hi ha bibliografia disponible o definitiva i no ens serveix el plagi.

Acabo amb una cita (gentilesa de Ferran) de qui, després de Bergman i Terry Gilliam, s’ha preocupat més per conèixer el sentit de la vida:

Tengo 12 años. Entro en una sinagoga. Le pregunto al rabino cuál es el sentido de la vida. Me lo explica. Pero lo hace en hebreo. No entiendo el hebreo. Propone cobrarme 600 dólares por clases de hebreo.

Woody Allen. Zelig




















(no, el fotograma no és de Zelig)

Ja sé que podria haver començat i acabat amb el Què volem?, però m'ha semblat convenient dir alguna cosa més, què voleu? Això, què voleu?


P. S. Després d'escriure això, m'adono que en Toni Ibañez ho expressa molt més clar, ell hi té més pràctica, encara que potser lleugerament diferent.

Una de religions

Totes les enquestes hi estan d'acord. La religió, si més no, les pràctiques religioses que ens proposa la Santa Mare Església, van de baixa. No és només que vagi cada cop menys gent a misa; és que no hi ha vocacions, és que s'han d'anar tancant centres i, sobretot, és que molt poqueta gent segueix les indicacions en allò moral taxatiu, per dir-ho d'alguna manera, que ordena l'Esglèsia Catòlica (no preservatius i castedat, per exemple).

Però el que ens proposa la Santa Mare Església Romana, Catòlica i Apostòlica no esgota el tema religiós. D'una banda, s'ha de considerar que ens anem aproximant al pluralisme religiós amb l'aparició de musulmans i diverses confessions protestants cada cop més visibles a casa nostra.

A continuació podríem parlar de les sectes. Què és una secta? Qui n'estableix els límits? Acceptaríem majoritàriament que els Hare Krisna, per posar un exemple, o la Cienciologia, o tantes d'alters, ho són. Però, i l'Opus Dei i d'altres, diguem-ne corrents d'opinió, d'inspiració cristiana? Segurament és tan fàcil com decidir que seran sectes o no, segons qui en parli.

Però encara podem anar un parell de passos més enllà. Salvador Giner proposava el terme religió civil per referir-se a tots aquells actes als quals donem trascendència i que, evidentment, no tenen gaire res d'origen diví. Suposo, per exemple, que podríem parlar de les Olimpíades, del futbol o de segons quines litúrgies més polítiques carregades de contingut (l'himne, la bandera,...).

I per estendre-ho encara una mica més, hi ha qui parla de la sacralització d'allò profà. Perquè ens entenguem, dels -ismes, com ara l'ecologisme, o el sexe o la communittas. Etc., etc., etc.

Encara que som en l'època de l'heterogeneïtat i que tot plegat es pugui parcialment resoldre a partir d'un acord inicial terminològic, vosaltres què creieu, que cada cop som més o menys religiosos?

PS He de dir, per fer justícia, que aquest post és la reacció al rapapolvo que m'ha fomut arare via sms perquè la tertúlia està una mica bastant aturada (vert, xivato). Participeu-hi una mica o també tindreu la vostra racció de bronca ;-)

Vellesa i poder

La flaquesa del cos és el segon vici que s’imputa a la vellesa; però en quant a mi, és ben cert que jo no desig ara les forces de la mia joventut, així com ni aleshores desitjava tenir les d’un bou o un elefant: és necessari conformar-se amb l’estat en què un se troba; i no fer res que no sia proporcionat a les seues forces...

Ciceró: ‘De Senectute’


Aquest matí he passejat una estona per la Fira de la Gent Gran. Això de ‘gent gran’, com ‘tercera edat’ són, de fet, eufemismes que han fet fortuna per tal de no haver de dir ‘vells’. Jo, que haig de pertànyer aviat a la categoria mencionada, ja que, imagino, a partir de la seixantena ja pots accedir a segons quins privilegis diversos, reivindico això de ‘vells’. Vull ser vella!!!

No hi fa res que mai hagis tingut afició a l’esport ni als balls de saló, ni a l'excursionisme competitiu, així que et jubilis toca fer tota mena de coses per omplir el temps, t’agradi o no, o t’ompliran de penjaments, cal 'superar-se'. Avui he vist gent ballant country, sevillanes, sardanes, el que fos. Cal fer coses, moltes coses. En realitat, tot el que facis no serà remunerat, és clar. Pagaràs, més o menys, o et subvencionaran, ço és, pagarà tothom, i generaràs molts llocs de treball (assistencials, de lleure, de formació...), o sigui, continuaràs movent la roda de l’economia capitalista i capitatonta.

Mentrestant, hem patit prejubilacions de persones en actiu, vàlides, que han hagut de renunciar de grat o per força a la seva vida laboral. Cercar una feina a partir dels quaranta és dur, un tema espinós. A partir dels cinquanta, no cal que en parlem. Mentre per una banda es fa la pilota a la gent d’aquesta edat, fent-los veure que encara estan bé, que tenen molt de camp per córrer, que totes les edats són meravelloses, que poden fer viatges baratets i ioga, per l’altra se’t mira com a una mòmia, a les feines 'de veritat', quan arribes, si fa no fa, al mig segle.

Ara, a més, s’està posant de moda això d’hipotecar el teu pis, per tal de poder gaudir d’una vellesa daurada, així, com que després d’estar pagant una hipoteca, per viure una mica bé, has de tornar a hipotecar, tots contents. La cosa funciona i tot rutlla i sempre hi guanyen els mateixos. Un altre tema són els descomptes. Per què s’han de fer tants descomptes, als jubilats? Hi ha descomptes que només tenen en compte l’edat i jo sé de molts jubilats i jubilades, ben situats, que, a sobre, a molts llocs paguen poc o menys del que pago jo –per ara-. No em sembla just, ni tampoc aquesta proposta que ha fet algun candidat a alcalde, de que no paguin els menors de dotze anys als transports públics. No es pot igualar tothom, quan es parteix de tan diverses realitats...

Crec que s’ha de replantejar la vellesa. No ens enganyem, és la darrera etapa de la vida. Segurament passarem una bona part d’aquesta etapa encara en condicions bones, fins i tot remarcablement dignes, però, més tard o més d’hora, la cosa no anirà bé. I no fem volar coloms, per més dietes, gimnàstiques i revisions mèdiques, arribarà el moment difícil, per a nosaltres i per a la família. No cal ser pessimista per dir això, es la pura i dura realitat. Deixar de treballar, deixar de ser actiu o activa, per poder anar als viatges de l’imserso, no ens enganyem, és una trampa!!!! Jubilat, aixeca el cap!!!

És clar, tot això que dic va per les classes mitjanetes, als països pobres i molt pobres, qui pot, ha de treballar. I els jubilats benestants, doncs, res, allarguen la vida activa tant com volen i gaudeixen d'ajudes per a tot, ja que les poden pagar. El Papa (el Sant Pare, vull dir) no es jubila, per exemple.

Un tema que també caldria entomar és l'eutanàsia, espinós, lligat a moltes circumstàncies, però, sobretot, a aquesta darrera etapa. Però potser pagaria la pena dedicar-li un espai propi.

No m’allargo, que em renyen. Només intento obrir un debat sobre el tema, tocant alguns punts que em neguitegen des de fa algun temps.

Qüestió de gènere?

A pricipis dels anys 80, un estudi revelava que el sou de les dones era, de mitjana, un 20% inferior al dels homes. No era una bona notícia, però venint d'on veníem i amb això de la democracia, els socialistes, l'augment que ja s'anunciava de l'accés de les dones als estudis superiors, etc., semblava que anàvem pel bon camí per "arreglar-ho".

Les dades sembla que diuen que actualment aquesta diferència ha augmentat i ara parlaríem d'una diferència d'entre el 25 i el 30%. No es tracta només d'Espanya, sinó que és una realitat força extesa aquesta. Vaja, que ha passat el contrari del que s'esperava.

Alguns economistes s'ho expliquen a partir de les teories de l'elecció racional. Una dona probablement tindrà criatures, menys dedicació, menys disponibilitat, etc. Altres parlen de capital humà o fins i tot consideren que les dones estan menys vinculades que els homes als seus llocs de treball.

I pregunto: vosaltres què en penseu? Per què creieu que passa això? I encara més. Com s'hauria d'arreglar? Què n'opineu de la paritat obligatòria en llistes electorals i consells d'administració d'empreses? I de la llei d'Igualtat?

Sant Jordi (foc, aigua, terra, aire)

M'abelleixen quatre coses:
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

M. A. Salvà


Trieu el llibre i agafeu aquí la rosa, que no les acabareu. Les blanques les tenim al darrere. No, de blaves no n'hi ha.

Bona diada! Sigueu feliços!

toros

Quarts de tres de la tarda del diumenge 15 d’abril, el sol sembla que vol aparèixer a Barcelona. Una senyora amb vestit jaqueta es baralla amb una senyora més jove amb motxilla. La lluita és incruenta: només fan servir una mà, més per separar-se que per agredir-se. Per la taquilla van passant poques persones, totes joves, que potser compren entrades. De 21 a 100 euros. La de la motxilla truca amb el mòbil a la policia –mossos?-, els parla de l’agressió i dels insults: guarra...; la més gran aprofita que la guàrdia urbana comença a situar tanques per explicar-los que l’altra ha utilitzat un esprai vermell que imita la sang per embrutir cartells i parets. No sembla que ni l’una ni l’altra estiguin satisfetes de les respostes dels representants de l’ordre.

És el primer dia de la temporada taurina a Barcelona. Només queda la “Monumental”. La primera plaça de la ciutat, la de la Barceloneta, inaugurada el 1834 , i que l’any següent, segons diuen, va ser el lloc d’on els espectadors, descontents per l’espectacle taurí, van començar a cremar esglésies, és ja història antiga; tampoc “las Arenas” ha aguantat el pas del temps i els canvis de la civilització. Barcelona és la primera ciutat antitaurina no només de Catalunya sinó també d’Espanya... i olè!

Als barcelonins no ens agrada la barbàrie, volem evitar el sofriment dels animals, ens molesta que els turistes civilitzats que vindran a la ciutat ens continuïn considerant un apèndix del país de la pandereta i els toros. Cada dia tenim més gossos de totes les races i condicions tancats en pisos més petits perquè ens facin companyia, perquè ens facin de psiquiatre, perquè llepin les nostres mans generoses, perquè el nen o la nena tingui la seva mascota que el papà o la mamà baixarà al carrer quan li permeti el seu lleure cada dia més escàs. I si els abandonem passada l’eufòria inicial, no és que no els estimem sinó que el nen ja s’ha fet gran o ens hem separat del marit o la muller i el pis és petit: el vols tu abans que el sacrifiquin sense dolor? I els gats, què farien sense nosaltres, malgrat la seva independència? I els ocellets que ens alegren la vida amb el seu refilar des de la seva gabieta i ja no podrien, pobrets, viure lliures en la natura. I els animalons de laboratori, altruistes, que donen la seva vida perquè la nostra sigui més confortable, llarga i feliç. I les mosques que eliminem amb mitjans químics. Com se t’acut comparar les molestes mosques als toros? On anirem a parar?

Deia l’altre dia la Sílvia Tortosa, absolutament indignada, que quan a l’estranger li preguntaven pels toros, no sabia on amagar-se. He de suposar que la Tortosa no pregunta mai, ni que sigui per contrarestar, sobre Bush als seus amics americans? I si això no fos una tertúlia on ha de parlar tothom, seguiria amb altres opinions autoritzades i tan poc demagògiques com la meva.

Barcelona antitaurina i Catalunya antitaurina i no s’hi val a inventar una corrida on no matin els toros, ni un ni altres o permetrien. Cal acabar amb l’espectacle cruel, denigrant, tercermundista, que ens avergonyeix, que ens fa semblar tant als nostres veïns de més enllà de l’Ebre. Compte els de les terres de l’Ebre catalanes, els darrers bàrbars organitzats d’aquesta Catalunya que aspira a ser moderna, capdavantera, sensible i asèptica, les vostres tradicions –les d’alguns, és clar- tenen els dies comptats, la Catalunya dels toros –la dels bous- s’acaba, mai no havia d’haver començat, va ser un error. Feu castells, correfocs, balleu sardanes... Mentrestant “El Mundo” va regalant “El Cossío”, segur que per marcar el territori.

En fi, que em sembla detectar molta hipocresia en aquesta història dels toros catalans, molta modernitat d’anar per casa, molta política eternament electoralista. Què, encetem el tema de les crueltats diverses i dels animalons o fem com l’”Avui”, l’únic dels quatre diaris que he fullejat aquest dilluns que no diu ni una paraula? I el que no s’esmenta no existeix.

Una de malalts

Fa unes setmanes xerràvem in person, vagarejant. Fins que un nus d’emoció va marcar com a important un tema dolorós. Semblava una de metges, però no: era una de malalts, on la paraula clau era dignitat.

Amb el cor encongit escoltàvem ara una, ara una altre, experiències molt directes sobre impotència, incomprensió, por i vergonya en situacions de debilitat i indefensió amb motiu de malaltia. Situacions on el que ets, el que has estat, el que seràs, desapareix en un instant. Per passar a ser un organisme trencat, al que no se li permet veu, al que se li pressuposa incompetència, manca de criteri, submissió. Sense dret a rebre informació, a prendre decisions, al dubte. Que rep un tracte homogeni que pressuposa sordesa, invalidesa, impudícia, incontinència i estupidesa. Que cal aguantar: ets un pacient.

Malauradament sovintegen aquestes experiències en segona persona, fins i tot en primera. Sembla que pensem i ens preparem per a l’avaria física. Però mai som preparats per a la sorpresa emocional del tracte impersonal, de vegades humiliant, que sovint es dona.

Quan les històries són tan nombroses, cal pensar que hi deu haver alguna raó per que sigui així?És inevitable?

I perquè es repeteix? Necessiten els cuidadors un modus de supervivència? Qui pot resistir tota una vida envoltat de persones que pateixen? troben a l’impersonalització una defensa?

Us ho deixo, tertulians, digueu la vostra.

La capacitat d'estimar

Al meu altre blog, ara deu fer un any aproximadament, parlava del llibre de Punset “El viaje a la felicidad”. Avui, a través d'un blocaire amic he arribat al blog d'Eduard Punset i he llegit que a la Universitat de Harvard s’estan dedicant a estudiar la felicitat. Us en faig un resum molt resumit i us remeto al seu darrer post on parla d'aquest tema. Diu que el factor determinant són les relacions personals i que no s’ha estudiat el suficient la dimensió [capacitat d’estimar], que té un gran pes (ell diu que feixuc -agobiante-) en les relacions personals. També diu que en la capacitat d’estimar incideixen tres factors:



1) La inclinació familiar (el apego)

2) La inversió parental (fusió amorosa + construcció del niu + definició dels àmbits de llibertat de la parella)

3) La resistencia dels materials i metabolismo biològics, tant hormonal com cerebral.

Us el proposo perquè em sembla un tema polèmic. Llegiu-vos, sisplau, el post de Punset. Jo només ho he sintetitzat al màxim, però aquesta síntesi no és vàlida per parlar-ne.

Què en penseu, de tot plegat?

treu la llengua

-Me comentaba antes que incluso en un mundo globalizado, con acceso a traducciones y a internet, usted considera que los autores no pueden huir de la influencia de su propia lengua.

-Un autor catalán siempre tendrá la influencia de otro autor catalán. Su precursor siempre será un autor de su misma lengua, aunque muchos pretendan que su influencia procede de un autor más exótico o lejano. Es absurdo. Baltasar Porcel está al mismo nivel que Don DeLillo o Philip Roth...
...................................

-¿Es verdad que Delibes lo intentó convencer para que escribiera en castellano?

-Él creía que escribía en catalán por devoción, que sólo lo hacía por Catalunya. No entendió nunca que el catalán fuese una lengua literaria como el castellano. En esto Cela era muy diferente a él.

-Pero no logró convencerlo.

-Al contrario. Gracias a él me di cuenta que sólo podía ser autor en catalán. Yo nunca sería capaz de utilizar el castellano que él escribía. Para tener veracidad, se tiene que utilizar la propia lengua. El periodismo es diferente. Puedo escribir artículos en castellano y francés como lengua funcional.

En dos dies llegeixo aquestes dues entrevistes a “La Vanguardia”. La primera, a Harold Bloom; la segona, a Josep Maria Espinàs. En un moment determinat en les dues hi ha un element comú: la relació de l’escriptor amb la seua llengua. Bloom opina, ja ho heu llegit, que un escriptor sempre té un antecedent, una influència d’un altre autor de la mateixa llengua. És cert això? Per què ha de ser així? Vol dir això que si la literatura en una llengua determinada està farcida d’escriptors mediocres, els qui vagin escrivint posteriorment seran també necessàriament mediocres? La cosa dóna per molt més; per exemple, fins quin punt un individu, en una cultura normal en què el primer ensenyament és en una llengua determinada, no es pot treure de sobre la influència les seves primeres lectures? A quina edat, per quines circumstàncies, comença aquesta influència? Quin paper hi juga la voluntat? I encara més preguntes que no em faig . No ho tinc del tot clar tot això.

El que diu Espinàs en la segona entrevista ens és més proper. Per ser versemblant -o el que vulgui haver dit- s’ha de fer servir la llengua pròpia. I aquí es on comencen els dubtes. Quina és la llengua pròpia, si no coincideixen, la que es parla amb els pares o la de l’escola (penso en algunes nens immigrants que de petits han estat escolaritzats en català o castellà)? Fins quin punt les estructures mentals s’adeqüen a l’ús d’una llengua o viceversa? És possible que en periodisme –posem els blocs en molts casos- és indiferent la llengua que es faci servir, però que quan un escriu literatura només hi hagi una llengua possible –què és literatura?-? Qualsevol traducció, encara la que fem nosaltres mateixos sobre els nostres textos, suposa un lleuger canvi respecte l’original? Els escriptors que canvien de llengua –hi ha alguns casos coneguts en la història de la literatura- canvien també la seva visió del món, la seva versemblança, la seva "sinceritat"...? Els escriptors que, en la postguerra, van ser educats en llengua castellana –molts casos també-, per què van decidir triar una llengua o una altra? Hi ha ments bilingües o plurilingües? I moltes més possibles preguntes. I penseu que en cap cas parlo de gramàtica ni d’allò que s’entén per comunicar fets o situacions (periodisme).

Anem a més concrecions. Per què alguns que hem nascut aquí i hi vivim i escrivim en blocs, fem servir llengües diferents: castellà, francès, català? És un tema que no té cap interès, el de la tria d’una llengua, perquè el que importa és el que es diu?

A algú li sembla que té cap interès parlar de l’ús escrit –deixarem el parlat per un altre dia- de la llengua? M’he allargat massa per tants pocs comentaris?

Distàncies interpersonals

Tenim tots una distància de confort?

Hi ha qui gaudeix estirant-se a l'amplitud de l'espai? De la pau del silenci?
De les vistes obertes? De la buidor d'olors?

Hi ha qui gaudeix dels acollidors espais recollits? De la remor de la vida? De la densitat del paisatge? De la calidesa del contacte?

I de què creieu que depèn?
potser de ser de ciutat? o de camp?
potser de ser fill únic? o de família nombrosa?
potser de viure en una vivenda de 35 m2? o de 350 m2?
potser de treballar en grup amb soroll? o sol i en silenci?
potser de ser més aviat de parlar? o més aviat d'escoltar?

Com és la vostra bombolla?

El culte a la imatge

Les atencions a la pròpia imatge i el que té a veure amb el consum.

La nostra cultura va lligada, i cada cop amb més força, a la importància de la imatge. Hi ha moltes persones que estan en lluita permanent amb elles mateixes per tal d'ésser considerades "persona intel·ligent, persona que ha assolit l'èxit, persona justa, persona que atrau els altres, persona eficient"... Aquestes persones no paren fins aconseguir una apariència que agradi als altres - poques vegades aconsegueixen agradar-se a sí mateixes- i la majoria intenta agradar i ésser estimada per tothom - cosa impossible, per altra banda, perquè sempre agradaràs a uns, però desagradaràs a d'altres- i aquesta fita acaba sent l'única fita de la seva vida.

Actualment, amb la introducció de la cultura de masses, sembla que tothom hauria d'haver après que aquesta lluita no és necessària, que no podem agradar tothom, que sempre hi haurà qui ens caigui millor i qui ens caigui pitjor, i que això també passa en relació a la nostra persona. Hi ha gent a qui li caurem bé i gent a qui li caurem malament, tant físicament com emocionalment o per la nostra forma de treballar, o per la nostra forma de presentar-nos davant la societat, en tots els àmbits. No podem agradar tothom, aquest és un fet sense discussió. Doncs bé, en l'actualitat és, precisament, quan més lluites internes (i externes) hi ha per trobar la imatge ideal per presentar-se davant el món. No parlo només a nivell de presència física, on el tema és molt exagerat, sinó també a nivell de presència humana, d'èxit professional, etc.

Tota aquesta problemàtica - quan esdevé un problema, perquè no sempre és així- deriva en un consumisme molt exagerat de cara a la imatge. I l'èxit personal, acaba passant per l'èxit social que prové de la imatge: "si sóc guapo, esvelt, tinc els cabells de determinada mida i vesteixo determinades marques, això per si sol em farà atractiu als ulls dels altres".

A partir d'aquí, posem-hi les operacions d'estètica, els assessoraments d'imatge a tots els nivells, les robes de marca, els cotxes més llampants, i, en una paraula, el desig de donar la imatge que es suposa que la societat exigeix i posem-hi, després, l'esclavitud consumista.

I també a partir d'aquí... depressions, ansietats, pors a presentar-se davant el públic, timideses exagerades, trastorns d'alimentació...

Penseu que estic exagerant? Què en penseu, del culte a la imatge? I del consumisme que hi va adherit? On és, el límit? Cal que n'hi hagi, de límit?

3r premi "World Press Photo". Damon Winter, USA, "Los Angeles Times". Clint Eastwood

Especialització, si o no?

Deia Durkheim ara fa una bona temporada que l'estat de la qüestió requeria l'especialització laboral de cadascun de nosaltres per al benefici mutu i general de la societat (és una versió abreujada, evidentment).

La meva preocupació pel benestar del conjunt de la societat l'encamino una mica per unes altres vies. No crec que la base única i exclusiva de tot plegat (del sistema, és un dir) sigui només el treball. I tal com estan les coses, i Durkheim ja ho apuntava, potser sento més aviat una cert interès i una certa preocupació per l'individualisme.

Parlo d'un individualisme molt concret. La potència de realització, per dir-ho d'alguna manera. Com que molts de nosaltres, crec, opinem que no tenim gaire més on agafar-nos que mirar de viure una vida tan plena, en un sentit semblant a realitzar-nos (signifiqui el que signifiqui això) i intensa com sigui possible, em pregunto com viviu vosaltres la vostra vida: especialitzant-vos i aprofundint en allò que feu o mirant de tocar-ho tot una mica, però superficialment?

S'avisa al potencial tertulià o tertuliana que no s'admet la resposta del mig (de tot i en profunditat; de Leonardos da Vinci, ja no se'n fan).

Acabo: sou especialistes o generalistes, a la vida? I què voldríeu ser?

el banc

Divendres ens vam veure els de la tertúlia. Bé, excepte dos, que van ser neutralitzats per dos invitats blocaires –si algun dia voleu venir, recordeu que us tocarà pagar la primera cervesa- que van participar de la dinàmica improvisada d’aquestes xerrades que organitzem cada primer divendres de mes.

De les dues, d'hores que ens veiem, en dediquem una part a parlar dels temes que ens interessen i poden ser susceptibles d’iniciar intervencions entre nosaltres i a través del bloc. En un moment determinat vaig introduir un tema que a mi em semblava escandalós. L’havia llegit en una entrevista feia uns dies i lligava amb una altra notícia que havia aparegut més recentment. Concreto, perquè com que em conec, sé que m’allargaré més del compte i els meus companys m’ho tenen absolutament prohibit:

Recuerdo que hace unos tres años un banco despidió 1.500 empleados porque decían que era un coste que no podíen soportar. Pero el coste que representaban los sueldos de estas personas en un año es lo que se repartió de comisión el consejo de administración, formado por ocho personas. Hay otras maneras de hacer banca.

Joan Antoni Melé, exdirector de Caixa Catalunya

En fi, la història dels bancs, que lligava amb la notícia que “La Caixa” havia superat els beneficis del 100 % durant el darrer any, i encara més informes de beneficis escandalosos. Els estimats contertulians que em van sentir em van mirar, em van dir quatre cosetes i em van aconsellar que proposés el tema al bloc, i van començar a tocar temes força més interessants.

Jo entenc que parlar sobre l’autoconeixement, les nostres relacions amb els altres, la nostra capacitat d’expressió, l’escalfament del planeta, etc., mola molt més. Entenc que acceptem amb un fatalisme potser no confessat, potser ni tan sols conscient, que no podem fer res contra aquestes institucions que són uns dels déus que saben qui som com no ho sabien els antics déus clàssics, però... ni una protesta, ni una carta als diaris, ni una al·lusió als blocs? Els déus no els poden tocar els simples mortals?


Des de fa un temps pago per tenir una llibreta (interessos irrisoris amb l’excusa del preu del diner que no sé quin banc ha establert i en funció de què es contraposen al que em costa el manteniment de la llibreta, em fan pagar la correspondència que m’envien on de tant en tant m’inclouen publicitat, em cobren la Visa –una tarja obsoleta fàcilment falsificable per qualsevol indocumentat-); no em pregunten ni us pregunten si em sembla bé que dediquin part dels seus diners a finançar el tràfic d’armes, a construir pisos que no podrem comprar mai, a blanquejar diners de la droga o del que sigui... L’administració decideix fer gratuïts alguns peatges d’algunes autopistes per alguns, però és una gratuïtat relativa perquè resulta que cal comprar un Teletac a algun banc o caixa (amb accions a l’autopista) i mantenir-lo. Amb els nostres diners les immobiliàries construeixen pisos que mai no podrem pagar. De quants clients a qui concedeixen una hipoteca saben que se li acabaran quedant el pis? Continuo? Impossible, la seva teranyina s’estén tant i de manera tan subtil que mai no acabaria o ni tan sols sabria per on s’estén.

Ningú no s’apunta a estar-se un dia sencer, o els que calgui, sense tenir cap tracte amb una entitat bancària fins que una part dels seus beneficis es dediqui a una pujada d’interessos i una baixada de tipus en hipoteques i altres préstecs. Ningú no s’apunta a denunciar la conversió de diner negre en diner blanc. Ningú no s’apunta per recordar que... Ah, ja sé que proposo un impossible. No sobreviuríem... i el que ens prenen o les immoralitats que fan són tan poca cosa comparat amb totes aquelles altres coses més immediates que omplen la nostra vida. Per altra banda, estic segur que ens acabarien convencent que si fan el que fan és perquè cal fer-ho.

D'acord, massa llarg per tan poca cosa.